QUÈ MIRAVA LA MAR

QUÈ MIRAVA LA MAR
Quan estàvem estudiant, a cicle superior, les possibilitats expressives del primer pla va aparèixer un treball d'una alumna de sisè en el que es veia una figura femenina plorant davant del mar. Segons explicava l'alumna que l'havia pintat la noia del quadre plora perquè el mar la fa posar trista.

| 05-02-2010

Aquesta imatge ens va permetre posar en qüestió la mirada habitual que dirigim al mar com a lloc d'oci i de vacances, per plantejar-nos un punt de vista ben diferent: la visió del mar inacabable com a imatge de la soledat i la malenconia, una metàfora que  identifica el mar amb la distància i l'oblit, i que té una llarga tradició artística. Nosaltres ens hem fixat en dos poesies molt adients. La primera és un romanç castellà del segle XVII que diu:

 

"Que miraba la mar

la mal casada,

 que miraba la mar

          cómo es ancha y larga."

 

La segona és un llarg poema de Góngora que comença així:

 

"La más bella niña

de nuestro lugar

hoy viuda y sola

 y ayer por casar,

     viendo que sus ojos

a la guerra van,

 a su madre dice,

     que escucha su mal:

Dejadme llorar,

orillas del mar"

 

Seguint el camí que obren aquests poemes ens hem acostat més a la imatge de la noia, que plora "perquè veu en el mar la seva pròpia tristesa", "perquè el mar és lliure i, estant viuda o mal casada, li fa sentir més la seva falta de llibertat", "perquè el mar és indiferent a la seva soledat", "per que el mar és gran i es veu buit".

Després ens hem posat a pintar mars com aquests...



 

Comparteix