COLOR CARN

COLOR CARN

Si diem als nens que el cel  és blau i els hi donem un color que es diu blau- cel, estem acabant  amb un factor important de l'ensenyament artístic: la recerca, l'estímul de la creativitat.

| 04-12-2009

L'esquematisme de fórmules com "les muntanyes es pinten de marró, amb una mica de blanc a dalt", o "els arbres, de marró i verd", no només limiten el fet de pintar, el moment de la creació plàstica, sinó que limiten la mirada. Com ens pararem a gaudir del color de les pedres que trobem a la platja, si l'única reflexió que hem fet és "les pedres son grises"?

 Aquest any que tenim el cos humà com a tema preferent, hem dedicat a tercer i quart una classe a pensar un dels colors tòpics que més funciona, el que els nanos (i els fabricants) anomenen color carn. No ha estat difícil comprovar quants de nosaltres no ens podem veure representats en aquest color: la nostra carn, el color de la nostra pell, és més fosc del que els fabricants de pintures han definit com a color carn.

Ja que a la classe tenim tanta varietat de colors (tants orígens diferents, com passa a les pedres que el mar i el temps han portat d'arreu i han ajuntat a la platja), hem decidit pintar els nostres colors tan fidelment com hem sabut.

Ara sí que li podem anomenar COLOR CARN.

Comparteix